Els policies són una força repressiva de l'Estat que garanteix la dominació social i la política del capitalisme sobre les classes treballadores i desposseïdes.
Més enllà que els seus salaris, dietes, extres i plus, reporten de fons públics que paguem els obrers, els efectius de les forces policials, no són per la seva naturalesa “emprats públics” com els docents o els treballadors estatals, perquè s'estaria ignorant que són una força repressiva de l'Estat que garanteix la dominació social i la política dels capitalistes sobre les classes treballadores i desposseïdes.
I també més enllà de la seva extracció social, encara quan obrera, convertit en policia al servei de l'Estat capitalista, i atès que l'existència determina la consciència, és un defensor de patrons i burgesos, i per tant, mai un obrer.
El treball d'un policia no és una activitat productiva, és un accionar repressiu. Les policies de diferents àmbits s'han enfrontat a treballadors i estudiants per custodiar tant els interessos patronals o els estatals. La sindicalització de la policia no transforma ni molt menys, la seva essència repressiva; més encara les demandes d'aquests sindicats policials, han tingut a veure a equipar els diferents cossos amb millor armament i instrucció en noves tècniques de control i repressió.
Lluny d'una expressió de desitjos, la possibilitat eventual d'un compromís efectiu d'una part de la policia per no reprimir als treballadors i fins i tot rebel•lar-se davant aquesta ordre, només seria possible en una situació de lluita de classes aguda, és a dir revolucionària, que produeixi el falleixi i descomposició de l'Estat i de les seves institucions coercitives i la radicalització política i social de les grans masses. Només sota aquestes condicions la classe treballadora podria establir un acord favorable als seus interessos darrere de trencar la cadena de comandaments, suprimint la disciplina vertical a la mitjana i alta oficialitat, afeblint així el poder repressiu de l'Estat burgès, sobre la base de la mobilització revolucionària, la qual cosa pressuposa l'autoorganització i l'armament obrer i popular, el factor de persuasió sobre les forces repressives.
L'Estat ha induït en la població el missatge del paper de custodio de la seguretat i l'ordre, indispensables per al funcionament social; i encara quan una gran majoria de la societat ha assumit aquest missatge intrínsecament pervers, els policies que se sumen a les manifestacions socials contra les retallades del govern del PP, contaminen i tergiversen el sentit de la suma de demandes dels diferents sectors.
Els metges, infermers i personal sanitari, educadors, treballadors del metre, de trens, funcionaris administratius, aturats, treballadors en precari, interins, bombers… etc., no tenen punts en comú amb qui empren armes i acarnissament en les manifestacions, amb qui es fan els ferits quan la repressió és salvatge i donar així als mitjans de comunicació els titulars fal•laços de batalles i enfrontaments; així mateix el moviment obrer i els moviments socials a més de la violència permanent, suporten la infiltració de secretes.
Produeix nàusea intel•lectual i emocional compartir el carrer i no enfronti com és tradicional, natural i, per sobretot digne. Com a indigne és pensar que existeixen policies bons.
Amb la desocupació creixent diàriament, s'han incorporat a inicis d'aquest mes de juliol, 1.178 nous agents en la Comunitat de Madrid, amb l'objectiu de “garantir la pau social”… Els policies que assetgen als immigrants, els que s'empren a fons en els desnonaments, són d'igual mena dels quals carreguen contra els miners, contra els aturats, contra els joves, contra els iaios…. Custodien l'ordre i la llei dels banquers, dels paràsits socials, de l'oligarquia, són els esbirros de les classes dominants.
No només és desitjable que escurcin els salaris, pagues i dietes dels repressors, ja que per reivindicativa que sigui una manifestació obrera, va implícita en ella, l'ànsia i la lluita per la dissolució de totes les forces de seguretat, al mateix temps que es defensa i es promou les formes d'autodefensa obrera i popular, enfrontant la violència centralitzada de l'Estat i les seves bandes de matons armats.
No es pot romandre indiferent i tolerant que en les multitudinàries manifestacions contra els plans devastadors de la dreta i els seus secuaces, els sicaris del capital siguin manifestants comuns. No ho són, no ho han estat i no ho seran, perquè són maltractadors i mamporreros, la seva comesa és vil, menyspreable i infame, la seva funció és sostenir als grups dominants, als poderosos, mafiosos i corruptes amb tots els mitjans al seu abast.
La classe obrera ha estat copejada tremendament amb la reforma laboral, la retallada de drets i serveis, en educació, en sanitat, en investigació, en ajudes socials, la pujada d'impostos, la reducció de salaris. En les massives respostes es contagia i multiplica la rebel•lia, s'acreix la ràbia, s'apedaça la maltreta economia individual en una sort de barata fraternal que s'acumula als carrers sense, fins ara, condicionaments, ja que s'ha colat en les marxes, la infame policia. És indispensable expulsar-los de la marxes obreres i populars, tenim sobrades raons i inalterables sentiments. I és sens dubte una qüestió innegociable de principis. No tenim ni volem altres principis, perquè en ells ens va la vida, tota la vida, la nostra i la de generacions anteriors que van lliurar heroiques batalles per destrossar les cadenes i tots els mecanismes engalipadors de submissió.
Anit com ja és habitual i amb màxima puntualitat començava la pel•lícula GOOD BYE LENIN! de Wolfgang Becker a la plaça Isabel la catòlica.
